Popup facebook

«Pius Font i Quer (1888-1964). Un nou paradigma de la botànica catalana»

Exposició que acollirà el vestíbul de l’Edifici Històric de la UB del 15 d’octubre al 5 novembre de 2014, en commemoració del cinquantenari de la mort de l’il·lustre botànic català.
Pius Font i Quer (1888-1964), professor de Botànica de la Facultat de Farmàcia de la UB, és considerat el botànic català més destacat del segle XX. Fundador de l’escola botànica catalana moderna, va dominar el panorama de la botànica catalana —i dels països de la Mediterrània occidental— durant les primeres dècades del segle XX. Autor d’una extensa obra científica, en què destaquen els títols de referència Diccionario de botánica (1953) i Plantas medicinales (1962), el professor Font i Quer va deixar una profunda empremta i va llegar un mestratge científic que ha estat un referent per a noves generacions de naturalistes, com ara Ramon Margalef, Pere Montserrat o Oriol de Bolòs.
També va ser una figura rellevant com a impulsor i gestor de les institucions de recerca naturalista més importants de Catalunya, com ara l’Institut Botànic de Barcelona, definit com una plataforma de recerca, documentació i formació de nous investigadors que està a l’altura dels millors centres equivalents europeus i americans. Font i Quer va iniciar, així matex, grans programes de recerca en diverses àrees de la investigació botànica (flora, taxonomia, etc.), tot obrint nous camins i vies de treball en especialitats de la botànica que no estaven gaire estudiades (micologia, fitosociologia) fins llavors. També va ampliar el coneixement de les plantes i dels bolets no només de Catalunya sinó també d’altres indrets de la península Ibèrica, el Marroc i la Macaronèsia.
Condemnat i represaliat després de la Guerra Civil, va ser desposseït per sempre de tots els seus càrrecs, acusat de rebel·lió militar i condemnat a presó pel règim franquista. Tot i ser apartat de l’esfera pública, Font i Quer va perseverar en la seva tasca com a naturalista.
+ info


Pius Font i Quer (1888-1964), profesor de Botánica de la Facultad de Farmacia de la UB, fue fundador de la escuela botánica catalana moderna, y durante las primeras décadas del siglo XX dominó el panorama de la botánica de Cataluña y de los países del Mediterráneo occidental. Con una extensa obra científica, fue autor de los títulos de referencia Diccionario de botánica (1953) y Plantas medicinales (1962), dejó una profunda impronta y legó un magisterio científico que ha sido un referente para nuevas generaciones de naturalistas, como Ramon Margalef, Pere Montserrat u Oriol de Bolòs.
Font i Quer fue una figura relevante para el impulso y la gestión de las instituciones de investigación naturalista más importantes de Cataluña. Inició grandes programas de investigación en diversas áreas de la botánica (flora, taxonomía, etc.) y abrió nuevos caminos y vías de trabajo en especialidades que no estaban muy estudiadas hasta el momento, como la micología o la fitosociología. Gran conocedor de la flora tanto de Cataluña como de la península ibérica, Marruecos y la Macaronesia, también impulsó la creación de instituciones de investigación naturalista en Cataluña, como el Instituto Botánico de Barcelona, que se definió como plataforma de investigación, documentación y formación de nuevos investigadores a la altura de los mejores centros equivalentes europeos y americanos.
Tras la Guerra Civil, Font i Quer fue represaliado por el régimen franquista, que lo acusó de rebelión militar, lo condenó a prisión y lo apartó de todos sus cargos. No obstante ser excluido de la esfera pública, el botánico catalán perseveró en su tarea como naturalista.

Portada del Diccionario de botánica (1953)